12 Mar 2015
Vaig morir fa un parell d'anys aproximadament ... Tabac, mala vida, estrès, poc esport ... a un comença a faltar-li l'aire, el cor et deixa de bategar un dia ¡i pam!, ja ets mort...

Que com em trobo ?, ​​doncs la veritat gens malament, gràcies ... Un no s'acaba d'acostumar del tot a aquesta manca, tum tumm, de batec al pit, ni a no haver de respirar, però bé... Els seus avantatges té segons com t'ho miris : ja res em fa sospirar, em provoca ansietat, sanglot ni por... tampoc em fa exclamar d'emoció, tot s'ha de dir. No m'angoixo ni m'indigno per res, no em tremola mai el pols ni res m'altera; dormo ara perfectament cada nit ... El futur no em produeix la més mínima inquietud ... Si alguna cosa tenim els morts és tota la vida per darrere, i si per alguna cosa no pateixo és per allò que ha passat i ja no té remei, què hi farem !, la vida continua, la vida segueix ... és llei de vida i la vida és així... Unes vegades es guanya altres es perd...

La meva dona no aconseguí acostumar-se a la meva situació actual... A la nit, ja no recolzava el seu cap sobre el meu pit com antuvi, ja que l'angoixava enormement no descobrir, tum tumm ... tum, tummm ... cap senyal de vida en ell...

Deia que jo no era humà, que això meu no era gens normal, que per què, es preguntava, no vaig ser capaç de morir com tothom, amb dolor, laments i plors, ... Ara però, plora a totes hores doncs no va poder fer-ho d'una vegada, ni tampoc pot recordar-me tenint-me al seu costat en tot moment.

Com una ombra.



No treballo, ja que la pensió és més que suficient perquè visqui un mort com jo, auster i sense massa necessitats ni cap ambició... doncs sense necessitats, que t'obliguen, no hi ha vicis, que puguis permetre't.

Em dedico a llegir diàriament les necrològiques ... a passejar pel cementiri municipal, visitant i xerrant amb els companys, algun enterrament els diumenges... M'acosto als familiars i els hi dic que no s'amoïnin, que ell o ella està bé, i que també a ells els arribarà el dia en què no hagin de preocupar-se per res, com jo faig ara.


¿La meva dona diu? ... Bé gràcies, ara millor ... descansant a casa, plenament recuperada ja de la seva anterior afecció.

Ara dorm tranquil·lament amb un somriure de beatitud a la cara ... I no sap vostè com reconforta tornar a casa, reclinar-se al llit al costat de la persona que t'estimes, i poder sentir la seva falta d'alè per sempre més.