05 Jun 2015
Sobre la responsabilitat quan no sentiment de culpa que representa el no haver estat "una altra cosa", sigut d'una altra manera, trobar-se en una altra situació, condicions més favorables, ésser més feliços o menys desgraciats...

Hem set realment lliures d'haver arribat on som, d'estar on estem, de ser com som?... Tots ho som, ho hem estat, partint de situacions diferents, econòmiques, culturals, socials... condicionants mil externs i interns? ... En quina mesura hem triat, si ho hem fet realment, "ser i estar" així ... teníem altres opcions millors, o simplement alternativa?, som responsables únics de la nostra situació actual, la nostra manera de ser, sentir i actuar? ... Perquè ens sentim així, i ens preguntem constantment sobre la nostra situació si altres no ho fan per la seva part, i probablement tindrien més raons que nosaltres per fer-ho?



Realment no tinc resposta; o almenys no només una, i a més a més resulten contradictòries... En qualsevol cas crec que el fet d'intentar plantejar les preguntes ja representa en part una solució al problema ... I el problema com en molts casos no només és el plantejament de les preguntes, sinó fins i tot el propi fet de plantejar-se-les...

En resum, si hem intentat concretar "això", és en definitiva perquè així ho sentim en molts moments; altres no s'ho han plantejat mai, i independentment de la seva situació i circumstàncies, crims i càstigs... Són doncs "innocents" i nosaltres "culpables"? ...

La resposta: Tant és que siguis realment culpable o no d'una situació discutible i sempre susceptible de consideració, sinó com et sentis per això; de la mateixa manera que pot incomodar-te una situació òptima, pots exculpar-te d'una situació nefasta, i de tu mateix... I en ambdós casos el sentiment no té res a veure amb la naturalesa del "pecat".

"No jutgeu" fou l'únic manament que valia la pena complir... Dibuixa't una diana al pit i prepara't a rebre els trets gratuïts, sent-te culpable sense motiu, que els altres t'acusaran amb raó ... Ja ets pell!

I és que el penediment no resulta gens elegant i esdevé traïció als nostres actes passats. Però un és com és (tant seu), i els altres ells mateixos (i uns altres que tal). No només em penedeixo de moltes coses que he fet, encara més de les que no vaig fer; sinó també de coses que vaig sentir, contràries a la meva manera de pensar; fins i tot d'aquelles altres que no vaig sentir, plenament en el seu moment, quan de debò volia "fer-ho", i inoportuna i desgraciadament massa tard així va ser.

No som responsables dels nostres sentiments, és més, en ocasions els tenim "malgrat nosaltres" mateixos; però també és cert que alguna cosa més podíem haver fet per aquells amb els que estàvem d'acord, i una mica menys per uns altres, contraris a la nostra manera de ser, i a nosaltres mateixos.

Però si d'alguna cosa em penedeixo, és de no haver-me conegut abans.