20 Jun 2015
Com més gran es fa un, independentment de la seva mida exterior i interior, més complicat resulta trobar parella estable... cosa que al meu entendre resulta paradoxal, doncs si alhora més senzill, més simple ho veus tot, i si a més així ho dius, ho vius i com a tal et comportes...

L'única explicació que trobo per tot plegat és que al mateix temps que tens les idees més clares -per a bé o per a mal-, també més mandra et fa tot: tornar a començar, a explicar (quan no a justificar-se constantment), agradar i ser agradable (quan no fer el paperina), a compartir... i perquè no, una altra vegada a patir... Som més covards potser i en definitiva, per molt adults saberuts que siguem ... Decepcions, desencís, males experiències (l'experiència no és -ni molt menys sempre- un grau positiu... ni negatiu; dependrà de com les interpretem i ens canviï per dins, que per fora ja ho hem fet, i per a malament)...

A vegades desistim de buscar parella estable i diversifiquem en diverses totes aquelles coses que desitjaríem aplegar i trobar en una de sola, "El Company Acceptable, SL", com si d'una inversió en borsa es tractés, per tal de no posar-nos "en joc" ni arriscar-nos a perdre el poc que tinguem... Reduir riscos en definitiva; a caiguda d'un valor, menor perduda: copem aquesta necessitat alterant la composició de la cartera, però què llestos som! ... Així no guanyarem mai res! ... Estabilitat per davant de tot, per sobre de qualsevol cosa... commodities de saló, en la roba gastada del munt d'anar per casa...



Saps d'entrada allò què vols, t'has tornat més o menys exigent; i unes tetes turgents, un compte corrent frondós o un bon cul no et faran canviar de criteri. Demanes menys, no pel que fa a qualitat -de vegades és tot el contrari i potser i vet aquí el problema- sinó quant a aquelles coses que realment t'importen, molt poques, però bàsiques i irrenunciables. Per començar a negociar i asseure't a la taula, potser no hi ha gaire expectatives, però sí condicions prèvies, requisits necessaris però no suficients. I una d'elles és no renunciar a la teva benvolguda i suada independència. Ja mai més dependre de ningú, ni econòmica ni emocionalment. Sempre de tu a tu. D'igual a igual. Sinó, veurem que foten avui a la tele o seguirem aquella sèrie que tenim desada i per acabar fa ja massa temps.

Potser m'equivoco completament i són aquestes qüestions bàsiques i irrenunciables precisament les que hem oblidat, les que exigim als altres però no trobem... i ningú compleix: expectatives, anhels, desitjos... començant per un mateix amb si, envers i en els altres...

Créixer no és madurar, no ens fa més valents, millors ni més vàlids; fer-se gran encara no és cap delicte, però gairebé: i la condemna és la soledat, la decadència, la malaltia i la mort. Dels teus i pròpia. I assolir la lucidesa suficient per adonar-te i ser conscient de la mateixa.

De l'irremediable, l'irreparable, d'allò que cau, que està caient (i cal empènyer).

O com diu el meu amic Ra, tard o d'hora "tot se despatxa"; s'acaba despatxant. I pots estar ben tranquil que aquesta és una llei universal, i ja t'arribarà el teu torn, com a tothom.








Il·lustracions i vídeos de Joseba Elorza Aka MiraRuido.





Cop Shoot Cop - Room 429

What you don't understand is where everything's leading
When all of the signs you see still point to overload
As you reach out your hand, a shattered picture's receding
Like tail-lights along that lonesome stretch of broken road
'Cause you've been to the past and it's just a reminder
A recollection of faces that will never come to call
When you've cut through the mask, when you've been through the grinder
Sometimes you forget that you had ever been there at all
Up here in room 429
Yeah the world ain't so unkind
I want to take you to that empty room tonight
In the shadow of doubt, in the crush of an instant
Standing in the rain outside my door hand on your knife
When you reach a brick wall, there is still a decision
Always thought if I had to lose I'd surely choose my life
Up here in room 429
Yeah the world ain't so unkindl

I want to take you to that empty room tonight
We'll tell the world outside the door
That we ain't never coming back no more
I want to stay in here till we turn off the night
We're going to stay in here till we turn off the night
Til we turn off the night

City breathes so softly, everything's sleeping
I am at the window silently watching
I can see you standing alone against the winter
I can hear you asking but the streets they are not giving
Don't look to the ocean, restless in its dreaming
Don't look to the heavens for they will tell you nothing
If living is for learning then dying is forgetting
Once we have forgotten then we can go on living
In a lifetime of hope, in a second of kindness
There is never a doubt that we are born and die alone
From within or without there's no way they can find us
When they knock at the door the lights are on but we ain't home