22 Jun 2015
Allò d'estimar-se a un mateix, l'autoestima i l'amor propi, l'autoacceptació... Doncs què vols que et digui!, més aviat em semblen disculpes no demanades -excusatio non petita- i justificacions innecessàries... Si alguna cosa meva no m'agrada o resulta errònia, desviada, defectuosa, excessiva, mancada... doncs ni m'agrada i en la majoria de casos continuarà sent així, de la mateixa forma, idèntica idiosincràsia, caràcter en diuen, sense remei, què hi farem!... Pots intentar maquillar-ho, però no sé per què diantre ho he acceptar, assumir... i molt menys sentir-me orgullós pel mer fet de ser meu, allò propi de cadascú... Em sembla una impostura impostada, vergonyant i vergonyosa. Un autoengany, d'entrada, d'inici i a continuació, per defecte...

Amb acatar-me en tinc més que suficient, i de sobres.

La sinceritat és un valor en si mateix, que no eximeix però de les pròpies culpes, errades i les responsabilitats que et corresponguin assumir pels teus actes i les conseqüències que se'n derivin de les teves paraules... Un fill de puta és un fill de puta és un fill de puta... per sincer que sigui respecte a si mateix, i en allò en què ens ha putejat.

No veig per què he de sentir-me orgullós o avergonyit d'alguna cosa que no he escollit... Jo no he triat ser així en moltes de les meves facetes (més de les que creiem i en som conscients), amb el meu cos per exemple; el mateix és aplicable al lloc de naixement, al gènere, als defectes de sèrie o les aptituds, capacitats i virtuts genètiques (en tot cas si hi ha algun mèrit en això, serà del teu ADN, o el dels teus avantpassats). Dubto molt que si algú fos consultat abans de néixer, escollís precisament allò que ara és, que ha esdevingut condicional i condicionament; aquelles desviacions de la "norma", d'allò corrent, habitual i freqüent, perjudicial per a la pròpia salut en definitiva, que al cap i a la fi és el que importa a cadascun de nosaltres (cosa que no treu que hàgim de defensar allò que no està en igualtat de condicions; de les condicions que ens venen donades... per defecte).

Quant de lliure elecció i albir hi ha en la nostra situació, actitud, caràcter, condició actual? On, com i en què podríem canviar radicalment? El marge d'actuació, de rectifica o ratificació és prou petit com per poder ser una altra cosa, actuar d'una altra manera. I això tampoc, tampoc serveix d'excusa. Simplement no cal justificar-se, sentir-se'n orgullós o culpable. La culpa i el mèrit no ens són atribuïbles en la majoria de casos; perquè som així, per defecte (i en excés, bàsicament som això).

I és aquest estret marge entre el que som i ens ve donat, i el què podríem arribar a ser, en funció de les nostres capacitats, esforç i decisions, amb l'ajut de la fortuna, l'atzar i les circumstàncies arbitràries perpetrant al nostre voltant, allò que ens realitza. Ja podem armar-nos doncs amb unes expectatives ben baixes i a mida de les nostres limitacions i les de la pragmàtica i puta realitat, sinó volem sentir-nos uns complets fracassats.

No recordo si fou La Rochefoucald o Nietzsche, segurament tots dos, qui deia que parlar massa dels defectes d'un mateix era una manera -poc discreta això sí- d'ocultar-los... Tots som, estem incomplets per algun lloc, o ens sobra alguna cosa; i curiosament sempre resulta quelcom consubstancial a la nostra manera de ser (o no ser), doncs precisament la seva manca o excés és del que més ens defineix -ja sia herència o elecció-, tot i que potser allò que menys ens representa, sinó delata: estem probablement en algun lloc de nosaltres mateixos que no és accessible des de l'exterior.

I avui estem en jornada de portes obertes. Per a bé i per a mal. En excés, i evidentment per defecte.



Il·lustració: Miguel Brieva


La Rochefoucauld, què filldeputa

L'amor propi és l'amor d'un mateix i de totes les coses per a si; fa als homes idòlatres de si mateixos i els faria tirans dels altres si la fortuna els donés els mitjans per a això... O només cal donar una mica de poder a algú per descobrir la seva veritable natura...

Les Màximes de La Rochefoucauld representen una extraordinària unitat de pensament, un metadiscurs dominant, mancat de la mes mínima pietat i condescendència vers l'ésser humà. La precisió incisiva i quirúrgica del bisturí del seu llenguatge, mancat de qualsevol accessori o lluïment, confereix a les Màximes una desoladora nitidesa; una severa i implacable visió del "cor", o corpus humà. Són exactes" fins al mínim detall, en cada paraula, sempre necessària, mai redundant en l'aforisme...

Les nostres virtuts no són, generalment, més que vicis emmascarats. L'amor propi, l'orgull fatu i l'interès constitueixen el rere-fons de totes les nostres accions, dels sentiments i de la mal anomenada virtut; mèrit o culpa per extensió. D'aquí que l'amistat, la pietat, l'honestedat, el pudor, la generositat o l'heroisme, per posar alguns exemples, siguin desconstruïts sota la mirada despietadament escrutadora de La Rochefoucauld, que revela l'egoisme, la debilitat i el càlcul més subtil en tot allò que fem i diem, proposem i donem el vist-i-plau, en siguem conscients o no. No és estrany que Schopenhauer i Nietzsche caigueren seduïts per la seva amarga i desdenyosa prosa i visió de l'home.

Si coneguéssim els veritables ressorts de les nostres més belles accions, sovint ens avergonyiríem de les mateixes, afirmava La Rochefoucauld... O què és vici i què virtut, independentment del resultat obtingut, del rèdit particular, benefici i prestigi social que n'obtinguem de les mateixes, si en desconeixem les raons i motivacions segones i terceres, ocultes dels nostres propis actes. Si tinguéssim idèntica benevolència amb els altres que condescendència vers nosaltres mateixos, probablement seríem ben indulgents amb els demés, fins i tot -o especialment- amb els seus actes més vils, roïns i malvats.