11 Dec 2015
L'àmbit geogràfic, històric, temporal, de desenvolupament, tecnològic, cultural en que ens circumscrivim; el context de creences i conjunt de valors imperant on hem nascut i hem viscut, el zeitgeist de l’època de torn... és determinant en el 99% dels casos, i sobre el 99% de les nostres presumptes eleccions. La desviació és mínima, tant en el nombre de “desviats” com en els continguts fora de la “norma”, d’allò estàndard i habitual pel context històric-geogràfic-polític-cultural, la “mitjana” d’allò que, per defecte, ens envolta, la “moda” (estadística, literal i en tots els sentits... i sense sentits).

Amb la partida de naixement i d’empadronament n’hi ha prou per saber gairebé del cert en què hom creu, amb un petit marge d’error. Amb el compte corrent, la vida sencera.

I ara vas i et creus lliure.

O com va respondre Richard Dawkins a una creient, si enlloc d'ara i als Estats Units haguessis nascut a Dinamarca a l’època dels víkings, gairebé amb plena seguretat creuries en Thor.



Desconec com està el darrer recompte de divinitats i éssers imaginaris...

Perquè per ser un ateu conseqüent, ara resulta que has de rebatre 2.870 deliris, enlloc de provar ells cadascun dels seus, de forma que s’inverteix la càrrega de la prova. O sia, de la mateixa forma que creure en UN Déu requereix dedicació abnegada, acrítica i exclusiva al mateix, i la negació -quan no odi i extermini- de tota la resta de creences (igualment sense cap prova fefaent), se’ns demana idèntic exercici als ateus... Mirin: no emprin les mateixes tretes, armes i fal·làcies argumentals que empren entre vostès els creients a l’hora d’exigir-nos demostració d’una NO existència. D'una no, de 2.870 en el nostre cas.

Perquè... Per què els creients d'una religió –amb la seua divinitat, rituals esperpèntics, vergonyants i vergonyoses, i manaments a joc- també i necessàriament han de ser negacionistes de tota la resta? És a dir, creure –no creure també és creure- que el seu referent espiritual és un, l'únic i excloent; no ja creure sinó afirmar la NO existència dels altres Déus, de la resta de creences... Ep!, de totes i cadascuna d’elles! Fins i tot de les que desconeixes, les hagudes al llarg dels temps, o de les futures que vindran...

I precisament aquest és el problema.

Ha mort –i matat- més gent a causa d’aquesta vocació contagiosa de la religió que la grip espanyola o els diumenges.



[ Una altra cosa és un deliri personal, legítim i segurament lògic. Com qualsevol altra interpretació de la realitat, per no habitual que sigui... Menys o menys el que reclamava Artaud. Aquí us deixo les seues "Cartas a los poderes". ]

Hi ha alguna religió que no negui les altres? Politeismes a banda –quina gran pèrdua, reconeixia Nietzsche-, aquesta puta necessitat d'imposar-se (fins a l’extermini físic) sobre les altres. Com pots exigir als demés que creguin el mateix que tu? Aquest exercici fonamentalista i integrista de la religió, aquest component essencial i inherent a la mateixa d’esdevenir contagiosa, d’escampar-se, de metastatitzar-se...

Creure en el que per definició és indemostrable és una palla mental bizantina. Literal. I evidentment una pèrdua de temps.

Creure el mateix que ni hom pot demostrar, exigir una fe a l’altre... i la mateixa que tu!!! Sí o sí, renunciar al propi criteri, al mètode científic, a la llibertat d’elecció, a l’esperit crític i l’opinió, renunciar al dubte... Es tracta de compartir idèntic deliri, en definitiva. I no qüestionar-lo en cap dels casos. Ni plantejar-se cap altra possibilitat, ni considerar-ne alternatives. Ara, des de l'origen dels temps i fins a la desaparició de la Humanitat, i més enllà i tot (se suposa: aquella funesta necessitat i mania en un més enllà; com si amb el d'aquí no en tinguéssim prou).

Res abomina més un creient que l’escepticisme. Més fins i tot que als ateus. Doncs no hi entren al debat, no n'accepten els termes ni la seua irracionalitat.



D'entre tots els deliris, mai tindria el de la religió. I encara menys el de fer-ne proselitisme; l'exigència d'haver de convèncer a algú altre, o encara més enllà, obligar-lo a creure... Valga’m Déu!! Déu me'n guard!!



EPÍLEG

Allò que determina ésser considerat boig o un "simpàtic" i acceptat excèntric són els diners: així ets un puto tarat, o bé ministre d'Interior... en funció dels zeros del teu compte corrent. L’adscripció a l’Opus o els Legionarios de Cristo també ajuda.

Algú que condecora a verges cristianes pels serveis prestats (a saber-ne els mèrits: m’agradaria llegir l’exposició de motius (ah mira: "su relevante colaboración con la Guardia Civil"); i veure’n la cerimònia –i posteriors declaracions de l’afortunada, la Santíssima Verge dels Dolors d'Archidona de Màlaga, en qualitat de "titular de la Real y Venerable Cofradía de Nuestro Padre Jesús de la Humildad y María Santísima de los Dolores-. Prèviament també fou distingida "Nuestra -SERÀ SEUA- Señora María Santísima del Amor", pels seus valors, en concret "la dedicación, el desvelo, la solidaridad y el sacrificio”); aquest algú que afirma sense rubor que un ésser invisible, al que a més li ha posat nom (Marcelo, com el lateral del Real Madrid), l'ajuda a aparcar, ha de ser inhabilitat d’immediat, ipso facto. Ja sia un conductor d’autobús (pujaríeu acàs?), metge (us deixaríeu tractar?), professor (hi confiaríeu l'educació dels vostres fills?) o ministre d’Interior... d’un maleït país anomenat Espanya, que ho permet, que ho vota i revota.

[ Quina obsessió amb les verges, cony... Per cert, les condecoracions comporten una pensió; així que en època de retallades sembla una bona idea concedir aquests títols honorífics a ninots de fusta, que dubto en reclamin el cobrament de les mateixes. Ara mateix l'individu en qüestió acaba de titllar d'il·luminats els sobiranistes catalans... Il·luminats... ]

Com pot estar la seguretat de tots els ciutadans d’un país en mans d'un dement així? És -doncs ben- demencial...

[ De fet vam tenir-ne una mostra força preocupant fa pocs mesos, quan la Policia Espanyola alertà a jihadistes que estaven sent investigats per part dels Mossos, desbaratant així una operació policial i posant en risc la vida dels Mossos infiltrats, i de pas, la de totes i tots els catalanes -independentistes -"il·luminats"- o no -han vist la llum encara- ]

No mereix la pena passar ni un segon més en un estat que ho permet, on això és possible...

Com els creients, no ens cal ni argumentar, simplement per dignitat. Per necessitat democràtica. HIGIENE mental. I també vergonya.

FUGIM.



Finalment, un texte extraordinari que mai em canso de recomanar: El diálogo entre un sacerdote y un moribundo".