30 Mar 2016
Recordo una entrevista en que Joan Massagué ho explicava (i quantes vegades ens han explica't l'inacceptable; perquè no volem entendre el que no podem acceptar) però des del punt de vista... de la pròpia malaltia! (com ho faria Cronenberg). Parlava de l'increïble repte i dificultat que suposa la metàstasi per a les cèl·lules tumorals. Les milers que no arriben, i l'exitosa supervivent...

Les probabilitats són baixíssimes, i no obstant això succeeix. És una bona demostració de pensament vertical, o simplement d'empatia, el més difícil, ni que sia amb la malaltia, per comprendre-la i poder-hi combatre-la.




I hom encara creu en estadístiques, protocols, esperances... En quantificar-les estadísticament vull dir, com si això ens reportés un tant per cent de tranquil·litat.

Ja pots estar el 99'99999% tritranquil confiant-hi. Que l'esperança de viure un no-viure pensant-hi en tot allò que pot passar és del 100%. Per tant l'estàs cagant i patint pel 99'99999% restant en que ha estat treballant la teua imaginació, sempre predisposada a recrear el pitjor. Potser és aquest instint de supervivència allò que et mata, o amarga la vida amb els seus apriorismes.

I ei, que si l'encertes ja em diràs quin és el premi; que jo et diré el seu cost.

Ridícul. Absurd. Estúpid. Irracional. Inútil. Estèril. Improductiu. Ineficaç. Sense efecte. Més que sobre tu. I no pas per a bé.

Aleshores?

Quelcom concret angoixa, com inconcret genera ansietat.

Uuna pistola sota el coixí alleujava l'ansietat de Roorda, és el propi fet de ser conscients de l'arbitrarietat dels fets, perpetrant calladament contra un; d'aquesta fixació i dependència vers l'atzar; de l'estupidesa i sense sentit de preocupar-se'n i preocupar-nos de tot plegat, i de cada cosa concreta, fet, possibilitat en concret, o inconcreta que pot succeir... el que veritablement pot asserenar-nos.

I el ser amos del nostre destí. Això sempre.