14 Apr 2016
L'actual mediatització del debat (he dit debat?) polític comporta la seva frivolització i superficialitat: buscar la simpatia, promoure fòbies, despertar fílies; atrapar espectadors, fans incondicionals i audiència, més que votants conscients i informats. Funcionar a cop d'audímetres, aplaudímetres... La política a Espanya es mou en base a late night shows de dissabte. Una successió de micromítings populistes cercant l'aplaudiment fàcil.

Tal com t'han posat artificiosament a la palestra i has pujat en expectativa, t'atacaran quan no els hi proporcionis audiència. O per a què els hi continuïs donant... Gratuïtament? Ho dubto molt; altra cosa és que paguis a posteriori pels favors rebuts, aquesta submissió als grans grups de poder i els seus mitjans, l'extensió en HD de l'únic que hi ha.

Que parlin de tu, encara que sigui bé. Parlar més del què diuen d'un i desacreditar a l'altre més que del propi projecte i discurs, i del de l'altre. Evitar parlar en excés, a fons i clarament; estratègies ad hoc per a tàrgets específics, al cap i a la fi som quota de pantalla, aquí dic una cosa allà una altra, on deia realment volia dir; guanyar com sigui, aniquilar l'adversari, reduir l'enemic: l'estratègia perfecta i per la via ràpida.

Falsedat ben assajada, estudiat simulacre. És l'espectacle de la política (espanyola), sotmesa a la política de l'espectacle (que és Espanya). Tractar els ciutadans i votants com a espectadors, vet aquí el problema. Els programes dels partits, literal, els fan a la televisió. Presentadors fent de polítics. I polítics de presentadors, showman's, telepredicadors. Tertulians i opinadors a sou del seu amo que només (re)transmeten missatges aliens, i que d'independents no tenen una merda.

No vull ser tractat com a estúpid. Però resulta còmode prestar-s'hi de bon grat. Cosa que fem a diari. Commodities de saló i bata-manta amb el món a les mans, 5, 10, 21, 32 polsades. I la política espanyola tracta els ciutadans com a estúpids. Inclosos els nouvinguts i referents de moda actuals, conseqüència i símptoma a la vegada dels mecanismes de poder, evidentment mediàtics. La nova política no pot ser una qüestió merament estètica o limitada a les formes, foc fatu i d'encenalls. Perquè el com afecta al què, com hagis assolit el poder i arribat als teus objectius comporta, implica necessàriament determinades carències, hipoteques, connivències i favors a tornar. Ep!, a no ser que el poder en si mateix sigui l'objectiu, al preu que sigui i independentment del cost que això representi, per exemple: allunyar-te dels teus postulats, de la teua intenció inicial i bons propòsits, d'esdevenir veritablement representatius.

Jibarització de la política. Això és la política actual, els mitjans de comunicació en general i en particular, la televisió política, la política televisiva a Espanya. Que podria servir a Baudrillard com el millor exemple de la societat de l'espectacle al qual assistim embadalits; mal exemple, on qualsevol fet, i els fets polítics no en són pas aliens, devenen objectes de propaganda i consum, més enllà de la seua dosi de veracitat. Et compro el discurs!, la cultura del simulacre on la forma ho és tot, perquè en el fons no hi ha res, discursos buits, cloc, cloc, només sents el so greu i buit en copsar la realitat.

I aquesta realitat no ens representa, però ens suplanta a base de bé. La broma infinita. La desfilada d'esperpent quotidià i televisada en què s'ha convertit Espanya. Un bucle de mediocritat. Una maleïda rotonda de la que no en pots sortir...

Trenquem a la propera sortida cagant llets.